El canvi climàtic és una de les amenaces més urgents per a les societats contemporànies, i Espanya no n'és l’excepció. En la propera dècada, les onades de calor cada vegada més intenses i les sequeres prolongades es perfilen com els fenòmens extrems de més impacte, amb efectes directes sobre la salut, l’economia i els ecosistemes. Entendre com la societat percep aquests riscos i en quina mesura està preparada per adaptar-s’hi, resulta essencial per orientar polítiques públiques eficaces. L’adaptació és indispensable per reduir la vulnerabilitat i complementar les accions de mitigació (Fankhauser, 2017). El seu èxit depèn de l’acceptació social de les polítiques (Dechezleprêtre et al., 2025) i de la manera com es comuniquen les responsabilitats i les mesures climàtiques (Howell et al., 2016). L’escepticisme climàtic, en les diferents dimensions, pot condicionar l’acció individual i requereix mesuraments rigorosos (De Graaf et al., 2023). A Espanya, l’evidència continua sent limitada.

Aquest estudi pretén cobrir aquesta limitació i oferir la primera anàlisi d’abast nacional sobre la percepció social del canvi climàtic i la capacitat d’adaptació present i futura, amb una atenció especial a les diferències regionals. Per aconseguir aquests objectius es va dissenyar un qüestionari en línia d’abast nacional, representatiu de les diverses  regions climàtiques espanyoles, que es va materialitzar en 9.240 enquestes vàlides. L’enquesta es va fer en dues onades (agost del 2024 i març del 2025) per a considerar possibles patrons estacionals. El qüestionari explora factors que condicionen la percepció individual del canvi climàtic i les decisions d’adaptació —individuals i col·lectives— en quatre blocs: percepcions i experiències davant d’esdeveniments extrems, adaptació executada en els dos anys anteriors a l’enquesta, adaptació futura (mitjançant un experiment econòmic) i perfil de l’enquestat.

Els resultats revelen diverses accions i resultats: davant la calor extrema, s’han començat a implementar mesures d’adaptació per atenuar-ne els efectes, que mostren diferències regionals. Els fenòmens climàtics també han afectat de manera directa els hàbits i les decisions de la vida quotidiana. Per la seva banda, l’escepticisme climàtic no és majoritari, encara que varia segons la confiança en les fonts d’informació científica; aquest escepticisme condiciona l’adaptació recent i es pot convertir en un obstacle per a l’adaptació futura.

Les dades mostren diferències rellevants en com respon la població davant dos fenòmens climàtics com són les altes temperatures i l’escassetat d’aigua. Així, en regions més exposades a aquests fenòmens extrems, com les Illes Canàries i el sud-Mediterrani, una mica més de la meitat de la població declara haver modificat els hàbits a causa de la calor els darrers dos anys, i al voltant del 45% ho han fet per l’escassetat d’aigua. En contrast amb aquestes dades, al nord aquestes xifres baixen fins a un 35% per altes temperatures i un 20% per falta d’aigua. Entre les principals mesures d’adaptació a la calor destaca l’adquisició d’aparells d’aire condicionat i sistemes de ventilació (49%), seguida de la instal·lació d’elements per protegir-se del sol, com ara persianes o tendals (18%). En canvi, accions de més cost com les relacionades amb l’aïllament tèrmic només han estat adoptades per un 10% dels enquestats en els darrers dos anys. 


 

En els darrers dos anys, la calor i l’escassetat d’aigua han generat impactes diferenciats en els hàbits quotidians de la població. En el cas de les altes temperatures, els canvis més freqüents es localitzen en l’àmbit personal. Així, prop del 40% d’enquestats declaren haver modificat de manera important els hàbits d’higiene i els patrons d’alimentació cap a aliments més fàcils de pair. Aproximadament un terç dels individus han canviat les rutines esportives i els patrons de consum (per exemple, compra de roba més lleugera). Gairebé un 28% ha variat la freqüència de banys recreatius o la manera de relacionar-se socialment (menys interacció a l’aire lliure o en altres horaris). Les adaptacions vinculades al lloc d’estiueig (22%) o al lloc de treball (14%) són menys habituals.



Pel que fa a l’escassetat d’aigua, es pot observar que la població opta per ajustaments quotidians en el consum domèstic, mentre que modificacions més estructurals o que impliquen renunciar a activitats de lleure són menys freqüents. Així, una de les adaptacions principals és la reducció voluntària del consum d’aigua a la llar (34%), seguida per l’augment del consum d’aigua embotellada (28%). La resta de mesures, com ara la restricció de l’ús de l’aigua a l’exterior, els talls de subministrament o el tancament d’instal·lacions recreatives, se situen per sota del 25%. Cal destacar que un 80% de la població relaciona l’escassetat d’aigua amb la pujada del preu dels aliments, si bé això no es reflecteix en un canvi gaire important en els hàbits de consum cap a aliments més barats i menys saludables (20%).

L’Índex d’escepticisme climàtic (IEC) s’ha calculat a partir d’una sèrie de preguntes que reflecteixen les quatre dimensions de l’escepticisme: tendència (Està canviant el clima?), atribució (En som els responsables?), impacte (Repercuteix de debò en les nostres vides?) i resposta (Hi podem fer alguna cosa?).

A Espanya, l’IEC obté un valor de 2,9 sobre 7, la qual cosa representa una àmplia acceptació del problema. En particular, el 77% dels participants accepta el canvi climàtic, el 19% es mostra escèptic i un 4%, indiferent. Els resultats mostren diferències regionals. El percentatge d’acceptants és més elevat a les Illes Canàries (84%) que a les províncies de la cornisa cantàbrica (79%), sud-Mediterrani (78%) i centre peninsular (75%). S’observen lleugeres diferències entre generacions. El grup de mil·lennistes (nascuts entre 1981 i 1996) presenta el percentatge més alt d’acceptants del canvi climàtic (79%), mentre que la resta de generacions se situen per sota de la dada nacional. Els resultats també revelen que la proporció d’escèptics i indiferents disminueix amb el nivell d’estudis, mentre que augmenta amb el nivell de renda. En general, les diferències detectades són lleus. 


 

Els resultats mostren que la confiança en mitjans tradicionals per informar-se sobre ciència s’associa amb nivells més baixos d’escepticisme climàtic. Entre els que confien en la premsa escrita, només el 12% són escèptics, davant el 22% dels que no hi confien. Per a la televisió, la diferència és del 14% davant el 23%, i a la ràdio, del 15% davant el 20%. Per contra, la confiança en missatgeria mòbil es relaciona amb un escepticisme més alt (36% davant el 18%), seguida de la confiança en xarxes socials (25% davant el 18%). Internet només mostra un punt de diferència (18% davant el 19%). En aquest cas, el tipus de contingut consumit pot ser més determinant que el mitjà en si mateix.


 

La percepció del fenomen és determinant en l’adaptació actual al canvi climàtic. Entre les persones que en dubten de la magnitud o fins i tot de la seva existència (escèptics), s’observa que només un 20% reconeix haver dut a terme adaptacions per la calor o l’escassetat d’aigua els darrers dos anys. Aquests percentatges augmenten significativament en el grup dels no escèptics: més del 50% reconeix canvis de comportament vinculats a les altes temperatures i prop del 45% davant la falta d’aigua. El grau d’escepticisme és lleugerament més alt al centre i al sud-Mediterrani que al nord o a les Illes Canàries, la qual cosa indica que no depèn únicament de l’experiència directa en fenòmens climàtics extrems.


 

Tal com s’ha presentat, l’Índex d’adaptació futura (IAF) recull la disposició a adoptar una sèrie de mesures individuals i col·lectives. Per a Espanya, l’IAF presenta un valor de 5 a una escala de 7 punts. L’IAF col·lectiu (5,3) és més elevat que l’IAF individual (4,4). Això revela que els participants atorguen un paper central al sector públic amb vista a l’adaptació futura. Així mateix, les mesures d’adaptació que representen un cost individual tenen una acceptació més baixa.

No obstant això, no tots els participants van rebre la mateixa informació a l’hora de respondre aquestes preguntes. Es van dividir en tres grups: sense informació (grup control), amb informació a escala nacional i amb informació d’àmbit regional de les prediccions de l’impacte futur del canvi climàtic.

Els resultats d’aquest experiment mostren que proporcionar informació augmenta la disposició a adaptar-se, encara que l’efecte és marginal (+1,6%). La informació regional influeix més sobre les mesures d’adaptació individual (+3,5% davant el +3,1%), mentre que la informació nacional ho fa més sobre les mesures d’adaptació col·lectiva (+1,1% davant el +0,8%).

Cal destacar que l’escepticisme climàtic té una influència rellevant sobre l’IAF, i un 15% és més baixa en escèptics que en acceptants. Tot i això, cal assenyalar que el grup d’escèptics que rep informació climàtica presenta un IAF superior que el seu grup control, i és més elevat si aquesta informació està regionalitzada (+2,1%) que no pas si és nacional (+1,2%).




 

La calor extrema i l’escassetat d’aigua ja estan alterant de manera significativa els hàbits de vida a Espanya. La capacitat i la disposició per adaptar-se varien segons la regió i el tipus de mesures considerades. La població tendeix a adoptar ajustaments quotidians de baix cost, mentre que les accions que requereixen més inversió o canvis estructurals són menys freqüents.

Encara que sigui minoritari, l’escepticisme climàtic pot constituir un factor decisiu en la resposta social, ja que condiciona tant l’adaptació present com la futura. S’ha comprovat que aquest escepticisme no depèn únicament de les característiques socioeconòmiques, sinó que està íntimament correlacionat amb les fonts d’informació científica en què es confia. D’aquesta manera, es posa en relleu la necessitat d’una comunicació rigorosa i accessible.

L’experiment econòmic va demostrar que proporcionar informació sobre el canvi climàtic augmenta la disposició a adaptar-s’hi, però de manera limitada. Malgrat això, l’escepticisme pot significar un obstacle clau per a l’adaptació futura. Això suggereix que reforçar la confiança social en la ciència i en les institucions és tan crucial com ampliar la informació disponible.

L’adaptació al canvi climàtic a Espanya requereix un enfocament integral que combini polítiques públiques ambicioses orientades a impulsar mesures d’adaptació més profundes, una comunicació científica eficaç i estratègies per reduir l’escepticisme. D’aquesta manera es podrà assegurar una resposta social àmplia i constant davant els impactes presents i futurs del canvi climàtic.

De Graaf, J. A., F. M. Stok, J. B. de Wit i Bal, M. (2023): «The climate change skepticism questionnaire: Validation of a measure to assess doubts regarding climate change». Journal of Environmental Psychology, 89.

Dechezleprêtre, A., A. Fabre, T. Kruse, B. Planterose, A. Sanchez Chico i S. Stantcheva, (2025) : «Fighting climate change: International attitudes toward climate policies». American Economic Review, 115(4). 

Fankhauser, S. (2017). «Adaptation to climate change». Annual Review of Resource Economics, 9.

Howell, R. A., S. Capstick y L. Whitmarsh (2016): «Impacts of adaptation and responsibility framings on attitudes towards climate change mitigation». Climatic change, 136.