La irrupció dels països emergents com a nova destinació d’R+D de les multinacionals està soscavant el lideratge dels països desenvolupats i posant en una situació complicada països com Espanya en aspectes vinculats a l’oferta tecnològica. Per això, aquest article examina quins factors influeixen en l’atracció de la inversió estrangera de valor afegit, com també les possibles actuacions que reverteixin la situació.

El llegat de la crisi financera mundial del 2008 ha estat un nou mapa econòmic internacional. El canvi més visible es manifesta en la irrupció dels països emergents com a nou pol d’atracció de les inversions de les multinacionals. Entre el 2005 i el 2015 el percentatge d’inversió estrangera rebuda acumulada pels anomenats països BRIC (el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina) ha augmentat considerablement respecte als desenvolupats (gràfic 1). Tot i que aquests darrers continuen sent encara líders en captació d’inversió estrangera, hi ha un descens relatiu en la seva participació mundial. Espanya no és aliena a aquesta tendència, ja que en aquests deu anys la inversió estrangera mundial hi ha disminuït un 1,3%. Als països emergents, en canvi, la tendència és a l’alça, sobretot a la Xina, que el 2015 ha passat a acumular gairebé el 5% de la inversió estrangera mundial.

L’obertura gradual a la inversió estrangera de les economies emergents i la seva recent aposta per la innovació tecnològica com a motor de la competitivitat ha dut aquests països a ser els principals receptors de la inversió estrangera en R+D de les multinacionals. Les corporacions trien els països on localitzar la seva activitat d’R+D sobre la base de factors vinculats a la demanda de mercat i a l’oferta tecnològica del país receptor (figura 1).

La demanda de mercat concerneix aspectes com ara la grandària, el potencial i el dinamisme dels mercats locals i adjacents, i la disponibilitat d’infraestructures productives i logístiques. Aquests factors atreuen la inversió en innovació per donar suport tècnic a les unitats productives estrangeres i diferenciar els productes estandarditzats de la multinacional tot adaptant-los a les necessitats locals. Tradicionalment aquesta mena de factors, característics dels països emergents, eren els que atreien la inversió, de manera que la innovació estava vinculada a la fabricació i la comercialització de productes en el mercat geogràfic.

No obstant això, recentment aquests països aposten per atreure inversió en innovació de més valor afegit i potencien els factors que tenen a veure amb l’oferta tecnològica. Així doncs, reforcen els aspectes més relacionats amb les polítiques en matèria d’innovació, la presència local d’institucions científiques d’avantguarda, la disponibilitat de personal investigador qualificat, la qualitat de l’educació superior, etc. Les multinacionals que hi inverteixen atretes per aquests factors consideren la internacionalització com una font de creació de valor per aconseguir nous avantatges competitius que permetin d’augmentar la seva capacitat tecnològica aprofitant els coneixements d’altres països. Així, els països aconsegueixen més poder d’atracció com més incrementen els recursos compromesos amb l’R+D, quan millora la qualitat dels recursos humans i quan augmenta el seu nivell científic (Kuemmerle, 1999).

A més a més del mercat i de l’oferta tecnològica, hi ha altres factors generals que inclouen aspectes com ara la conjuntura econòmica i política, la legislació, la burocràcia, les barreres culturals, etc. Encara que no atreuen per ells mateixos la innovació de les multinacionals, sí que poden proporcionar l’estabilitat necessària per dotar de confiança els inversors estrangers. Els països emergents també estan avançant per reforçar el seu marc institucional, tot i que la maduresa de les seves institucions encara és lluny de la dels països desenvolupats.

Després del canvi d’orientació dels països emergents, les multinacionals estan traslladant una part de la seva innovació dels països desenvolupats a economies que els ofereixen més avantatges. Així, minva progressivament la diferència que separa els països més avançats i les economies en desenvolupament. Aquest fenomen, pràcticament impensable fa pocs anys, s’està intensificant i dona lloc a un canvi de tendència que planteja nous reptes a l’economia espanyola. Davant la nova situació, ¿quina és la posició competitiva d’Espanya a l’hora d’atreure l’activitat en R+D de les multinacionals? Ja no es tracta només de competir amb els països tradicionalment més avançats en innovació, sinó també amb els països emergents que escalen posicions cada vegada amb més empenta.

Per respondre aquesta pregunta i valorar la posició d’Espanya, aquest treball examina dues fonts d’informació. D’una banda, l’informe anual elaborat pel World Economic Forum (WEF), The global competitiveness report (GCR), que proporciona un índex de competitivitat global comparable entre diferents països, elaborat a partir de dades oficials públiques i una enquesta d’opinió a executius. Dels dotze pilars bàsics que componen aquest índex, analitzem els tres que ofereixen informació sobre la competitivitat de mercat, l’oferta tecnològica i el marc institucional (gràfics 2, 3 i 4).

D’altra banda, es recull l’opinió de vuit multinacionals (Alstom, ArcelorMittal, Ericsson, Hero, Hewlett Packard, Sony, ThyssenKrupp i Vodafone) que tenen centres d’R+D consolidats a Espanya. A partir de diverses entrevistes amb directors generals i responsables d’R+D d’aquestes corporacions, s’analitza com les multinacionals perceben els factors de localització i quina és la posició d’Espanya respecte als països desenvolupats de referència (Estats Units, Japó i Alemanya) i els BRIC (taula 1).

FACTORS DE DEMANDA DE MERCAT

Segons el GCR, la grandària del mercat –determinada per la demanda interna més les exportacions de les empreses d’una economia– atreu les multinacionals pel seu potencial per explotar economies d’escala. Encara que tradicionalment Espanya s’ha considerat una bona plataforma d’expansió cap als mercats llatinoamericans, la valoració atorgada a Espanya pel que fa a la grandària de mercat es troba molt per sota dels altres països analitzats. Els Estats Units, la Xina i l’Índia no tan sols tenen mercats prou més grans (entre el 20% i el 30% superiors a Espanya, fins i tot després d’incloure-hi les exportacions de les empreses espanyoles), sinó que l’elevat creixement de les seves exportacions els està impulsant i guanyen terreny a Espanya un any darrere l’altre.

Les multinacionals entrevistades es van manifestar en aquesta mateixa línia (taula 1). Segons Hero, «quan un mercat guanya pes, justifica més inversió en innovació, ja que un volum de negoci important al país implica que s’hi facin activitats de desenvolupament, sobretot per adaptar-se a les necessitats locals». I, encara que per a Alstom «la filial espanyola constitueix una localització molt important per a la comercialització dels productes a l’Amèrica del Sud», en general els directius opinen que la mida i el dinamisme del mercat espanyol es troba molt per sota del potencial de la Xina i l’Índia.

Els factors relacionats amb les xarxes productives també influeixen a l’hora d’atreure inversió dirigida a cobrir la demanda. Segons els directius entrevistats, Espanya avantatja els BRIC –però no els països desenvolupats– en disponibilitat de proveïdors qualificats i en infraestructures i sistemes logístics. En paraules d’Hero, «el nivell d’infraestructures s’ha d’analitzar més per zones que no pas per països en si», ja que el seu nivell de desenvolupament és desigual. Hewlett Packard opina que «l’ideal és trobar un país amb proveïdors que siguin alhora competitius en costos productius i que tinguin les capacitats i els recursos necessaris per dur a terme activitats d’R+D».

FACTORS D’OFERTA TECNOLÒGICA

El pilar d’innovació definit pel GCR recull les valoracions dels diversos països sobre aspectes com ara la despesa empresarial en R+D, la disponibilitat de científics i enginyers, la qualitat de les institucions de recerca, la capacitat d’innovació o la col·laboració universitat-empresa, entre altres. Segons aquests indicadors, Espanya es troba al darrere dels països desenvolupats (els resultats dels quals són millors en un 40%, aproximadament) i els BRIC s’hi acosten cada vegada més (gràfic 3). Mentre que el Brasil i Rússia presenten resultats pitjors que els d’Espanya, la Xina aconsegueix superar-la i l’Índia l’encalça clarament, ja que s’acosta al nivell espanyol i fins i tot el 2016 arriba a superar-lo en un 7%.

Així mateix, les multinacionals entrevistades van assenyalar la importància dels factors d’oferta tecnològica per atreure recerca a Espanya, més enllà del mer desenvolupament tecnològic (taula 1). Van destacar la necessitat de tenir un sistema fiscal eficaç per fomentar la despesa empresarial en R+D, ja que els BRIC compten amb incentius fiscals molt atractius. A l’Índia, per exemple, la llei contempla la deducció del 100% de l’import de les despeses en R+D sobre la base imposable de les rendes de les unitats de negoci. Les retallades pressupostàries dels últims anys fan minvar l’avantatge de les filials espanyoles en relació amb les filials als països emergents, que sí que mantenen i fins i tot intensifiquen aquestes ajudes.

La disponibilitat i el cost de científics i enginyers també és un element essencial d’atracció de la innovació. Per a Sony, «tenint en compte que el cost d’un centre d’R+D el constitueixen bàsicament els sous dels investigadors, els factors lligats al mercat laboral són crucials en el procés de decisió internacional». Espanya surt ben valorada per comparació als BRIC, sobretot quant a la disponibilitat de personal qualificat i la qualitat de les universitats. No obstant això, el cost del personal científic a Espanya és percebut com menys competitiu que el dels països emergents, tot i que el rendiment és superior. En aquests països impera una manca de compromís dels empleats, la qual cosa comporta una rotació freqüent del personal investigador i, per tant, una davallada del rendiment i un augment del cost de personal. Segons Hewlett Packard, «de vegades, en aquests països emergents, no només cal pagar l’enginyer o l’investigador contractat, sinó també el suplent que hi ha a la banqueta esperant i aprenent per si el titular decideix marxar a mig projecte». Tot plegat provoca una gran inflació salarial que lleva atractiu a l’aparent avantatge en costos dels BRIC. D’altra banda, la qualitat de vida a Espanya ajuda a atreure i retenir el personal científic. De fet, segons Vodafone, «els darrers anys la filial espanyola ha estat un important receptor d’expatriats dins la multinacional anglesa».

Espanya també obté una valoració positiva, tot i que millorable, en la disponibilitat d’institucions científiques i la capacitat d’atracció de talent científic. Segons Hero, «el nivell científic espanyol és bo, tot i que falten més recursos». Per a Alstom, «resulta vital la creació de possibilitats reals de retorn per als investigadors que han hagut d’abandonar el país per poder desenvolupar la seva carrera investigadora a l’estranger».

A més a més, la separació entre el món científic-acadèmic i l’empresarial és un altre dels factors clau que cal millorar. Per a Sony, «hi ha una gran distància, ja que, malgrat el gran potencial dels centres de recerca espanyols i dels recursos invertits, els objectius són ben diferents i allunyats dels del sistema empresarial». Per tant, seria necessari establir ponts que reforcessin la col·laboració i la transferència de coneixement entre tots dos sistemes, amb la creació, per exemple, d’una xarxa d’innovació nacional en què participessin tant el sector públic com l’empresarial.

FACTORS DE L’ENTORN INSTITUCIONAL I CULTURAL

Pel que fa a l’entorn institucional, el GCR valora els diferents marcs jurídics i administratius de cada país. Això determina la qualitat de les institucions públiques segons la transparència i la seguretat jurídica i té una gran influència sobre la confiança i les decisions dels inversors internacionals. Segons aquest pilar, des de la crisi del 2008 hi ha hagut un deteriorament de la percepció de les institucions espanyoles, sobretot en relació amb la corrupció i l’eficiència del Govern, que allunya Espanya de països com ara els Estats Units, el Japó i Alemanya i la situa en una posició vulnerable enfront de l’avanç de les economies emergents (gràfic 4). Amb l’excepció del Brasil, on el nivell de competitivitat institucional el 2016 retrocedeix fins als nivells del 2008, en els darrers quatre anys els BRIC –especialment l’Índia i la Xina– estan atrapant Espanya.

Segons el parer de les multinacionals entrevistades, però, encara hi ha un llarg camí a fer fins que les economies emergents se situïn als nivells d’altres països desenvolupats (taula 1). Per a Hewlett Packard, «bregar amb la burocràcia xinesa és complicat, però amb l’Índia és especialment desesperant». A més, segons Hero, «el Brasil i Rússia tenen un sistema jurídic llarg i insegur, la qual cosa complica enormement la feina». Espanya encara té un avantatge en matèria de protecció de la propietat intel·lectual, sobretot en relació amb països com ara la Xina, on hi ha un elevat risc de còpia i el sistema judicial no sempre fa complir les normes. Segons Vodafone, «a Espanya la protecció de la propietat intel·lectual no representa cap problema; al contrari, és considerat un dels seus punts forts».

Més enllà de la seguretat institucional, altres aspectes més lligats a la conjuntura econòmica també reforcen la confiança dels inversors. Per a Ericsson, «la inestabilitat macroeconòmica afegeix dificultat i complexitat si es vol executar una estratègia d’implantació industrial i compromís local a llarg termini». Malgrat que la crisi financera és internacional, alguns països desenvolupats com ara Espanya n’han resultat més afectats i, encara que els últims anys es constata una desacceleració del creixement dels BRIC, encara mantenen una millor posició respecte a la d’Espanya. Per a ThyssenKrupp, «la inestabilitat macroeconòmica pot provocar una menor capacitat de finançament públic i un deteriorament de la imatge del país a l’exterior que, si es manté en el temps, podria arribar a comportar la deslocalització dels centres d’R+D de la multinacional a Espanya cap a altres països com ara Alemanya, per motius de política d’empresa, o bé la Xina, més per motius de mercat».

Finalment, les diferències culturals entre països (pràctiques de treball, problemes de comunicació, barreres culturals) complementen aquest tercer grup de factors que, si bé no atreuen per ells mateixos la inversió estrangera en R+D, poden fer minvar l’atractiu d’un país. Per a les multinacionals entrevistades, els factors culturals adquireixen més importància quan hom opera en economies emergents, on les pràctiques de fer negocis són diferents. Per exemple, segons ThyssenKrupp, «la manera de procedir a la Xina és molt diferent de l’europea; mentre que a Europa s’analitza una idea, es desenvolupa i només quan es té molt clara es prova, a la Xina es fa servir directament la prova i l’error com a pràctica habitual. Això implica molts problemes de protocols». També, segons Hewlett Packard, «és difícil trobar supervisors a la Xina, ja que la seva visió cultural de les estructures jeràrquiques dificulta que prenguins decisions». Per això, la sueca Ericsson, amb 17 centres d’R+D que donen feina a 22.400 enginyers a tot el món, «forma els seus empleats en matèria de comunicació i gestió multicultural».

El Brasil, Rússia, l’Índia i, sobretot, la Xina estan guanyant terreny en el mapa de la localització internacional de l’R+D, i ocupen una part de l’espai que abans dominaven indiscutiblement països com ara els Estats Units, el Japó o Alemanya. No tan sols està tenint lloc un tancament de la bretxa tecnològica que abans mantenia els BRIC endarrerits, sinó que també assistim a una pèrdua dels avantatges competitius que oferien els països considerats innovadors intermedis, com és el cas d’Espanya.

Espanya només avantatja els països desenvolupats en el cost del personal científic qualificat, i els països BRIC pel que fa a l’entorn institucional i cultural. No té cap factor que representi un avantatge absolut respecte a tots dos grups de països. Per això es manté molt allunyada dels països líders en innovació, alhora que es veu superada pels BRIC, no només en relació amb el mercat, sinó també amb factors d’oferta tecnològica com la política d’R+D, la disponibilitat de talent científic a un cost competitiu i la presència d’institucions científiques de primer nivell. Per tant, Espanya no té característiques de localització que la diferenciïn i li atorguin una posició relativa superior per a competir. La manca d’avantatge competitiu absolut d’Espanya en algun dels factors d’atracció de l’R+D la situa en una posició intermèdia, i aquesta és una de les situacions més vulnerables davant la competència, ja que hi ha el risc de quedar «atrapada a mig camí».

Davant el gir estratègic dels països BRIC, que estan adoptant mesures amb efectes en la qualitat de la seva oferta tecnològica per atreure inversió estrangera de més valor afegit, el repte d’Espanya consisteix a enfortir el seu sistema d’innovació abans que aquests països l’atrapin. Les línies prioritàries haurien de passar per potenciar la presència d’institucions científiques, millorar la capacitat d’atracció del talent científic i reforçar els vincles d’unió entre el món científic/acadèmic i el món empresarial. En particular, les mesures encaminades a estrènyer la col·laboració dels diversos agents nacionals amb les empreses locals i les multinacionals enriquirien la generació d’idees i atraurien recursos financers que impulsarien l’oferta tecnològica. Només amb una visió a llarg termini i la implantació de polítiques d’R+D proactives, acompanyades d’ajudes públiques i incentius fiscals al sector privat, Espanya aconseguirà construir l’ecosistema innovador tan necessari per millorar la seva competitivitat internacional.

Kuemmerle, W. (1999): «The drivers of FDI into research and development: an empirical investigation», Journal of International Business Studies, 30(1).

Miravitlles, P., L. Guitart-Tarrés, F. Achcaoucaou i A. Núñez-Carballosa (2013): «The role of the environment in the location of R&D and innovation activities in subsidiaries of foreign multinationals», Innovation: Management, Policy & Practice, 15(2).

Miravitlles, P., L. Guitart-Tarrés, A. Núñez-Carballosa, F. Achcaoucaou i C. Cruz-Cazares (2013): Factores de localización de centros de I+D en los países emergentes y análisis de las ventajas competitivas de España, Madrid: Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT), Ministerio de Economía y Competitividad.

World Economic Forum (2016): Global Competitiveness Report 2016/2017, Ginebra: World Economic Forum.